Xavier Aliaga

Xavier Aliaga

(Podéis encontrar la biografía y entrevista en castellano bajo el texto original en valenciano).

XAVIER ALIAGA

Xavier Aliaga és periodista i escriptor. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, inicia la seua carrera periodística en el setmanari local de Xàtiva. També ha sigut responsable de premsa i guionista de televisió. Actualment és col·laborador de mitjans com El País o Levante- EMV, i de diverses publicacions de caire cultural, i tertulià de ràdio i televisió en mitjans com ara Ràdio 9, Onda Cero i Popular Televisió. Des de març del 2009 té un blog miscel·lània anomenat “Sota la creueta”.
Com a escriptor ha publicat les novel·les:

Si no ho dic, rebente. (Premi Vila de Lloseta)
Els neons de Sodoma. (Premi Andròmina dels Octubre)
Vides desafinades. (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians)

ENTREVISTA A L’AUTOR

  • Nèstor ama la literatura, i en general aquesta novel·la es centra en això: la literatura, escriptura i lectura. Quan creus que et donares compte que a tu et passava el mateix?

Fa molt de temps, quasi ni ho recorde. Però tinc present una fotografia de fa molts anys, quan encara vivia a Madrid: és del matí posterior a la Nit de Reis i jo tindria uns cinc o sis anys. Estic rodejat de joguets però en les mans tinc un conte que estic llegint. I la primera vegada que vaig escriure alguna cosa fou en l’últim curs de l’antiga EGB (tretze o catorze anys). Era una mena de poema molt trist sobre la contaminació, que vaig fer per a un concurs. Al meu professor li va encantar, però  no guanyà.

  • Esta història va sorgir com una idea amb principi i fi des d’un primer moment, o s’ha anat desenvolupant amb el pas del temps?

Hi havia un esquema bàsic del que volia fer, amb un principi i un final. De fet, aquesta és la meua manera de treballar. Passa que de vegades et  costa arribar al final que t’havies plantejat. Quan ja havia tirat la tovalla, i havia donat per acabada la novel·la amb un final segurament menys interessant i ric del que havia previst en un inici, l’editor, Ricard Peris, em va engrescar per fer-li una rodada a la història i trobar aquell final. I aparegué. Va ser molt emocionant.

  • Tu et veus com Nèstor en el que a personalitat es referix? Podries dir que algunes de les seues conductes són extretes d’experiències pròpies? (Això d’escriure a la matinada, de tindre a totes hores uns personatges al cap…).

Com que estic parlant del procés de creació hi ha moltes coses que són així, que em passen de veritat, com les que cites. Però Nèstor és una idealització, l’adolescent que m’hauria agradat ser: jo no jugava bé a futbol i no era tan ben plantat com Nèstor. La literatura et permet aquestes coses.

  • I Irina? Eixe personatge d’on apareix? Tu realment vas arribar a imaginar una història sobre el seu verdader passat?

Físicament, del personatge de Sansa Stark, de la sèrie A game of trhones: una xica amb una bellesa molt particular, molt eslava, que fa el paper de princesa. Això té relació amb la història d’Irina. El que no recorde és com se’m va ocórrer la història d’Irina, la part russa de la novel·la.

  • Nèstor pensa que escriure sobre un tema pot ajudar a tancar ferides més que a mantindre-les obertes. Jo diria que sí, però tu també ho penses realment, per què?

No estic segur d’això, és més bé una llicència literària, un pensament del personatge. Escriure pot obrir ferides. O tancar-les. Depén.

  • Què els diries a les persones que vagen a llegir el teu llibre?

Als joves, que s’acosten sense prejudicis i sense apriorismes sobre el que van a trobar. I als grans, més encara. L’etiqueta “juvenil” per a una obra literària pot ser molt estreta. Allò que fa d’Irina una novel·la iniciàtica és l’edat dels personatges. A partir d’ací, a jugar.

Xavier Aliaga es periodista y escritor. Licenciado en Filología Catalana por la Universidad de Valencia, inicia su carrera periodística en el semanario local de Xátiva. También ha sido responsable de prensa y guionista de televisión. Actualmente es colaborador de medios como El País o Levante-EMV, y de diversas publicaciones de carácter cultural, y tertuliano de radio y televisión en medios como Radio 9, Onda Cero y Popular Televisión.
Desde marzo del 2009 tiene un blog misceláneo llamado “Sota la creueta”.
Como escritor ha publicado las novelas:

Si no lo digo, reviento. (Premio Vila de Lloseta)
Los neones de Sodoma. (Premio Andròmina dels Octubre)
Vidas desafinadas. (Premio Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians)

ENTREVISTA AL AUTOR

  • Néstor ama la literatura. ¿Cuándo crees que te diste cuenta de que a ti te pasaba lo mismo?

Hace mucho tiempo, casi ni lo recuerdo. Pero tengo presente una fotografía de hace muchos años, cuando aún vivía en Madrid: es de la mañana posterior a la Noche de Reyes y yo tendría unos cinco o seis años. Estoy rodeado de juguetes pero en las manos tengo un cuento que estoy leyendo. Y la primera vez que escribí algo fue en el último curso de la antigua EGB (trece o catorce años) . Era una especie de poema muy triste sobre la contaminación, que hice para un concurso. A mi profesor le encantó, pero no ganó.

  • ¿Esta historia surgió como una idea con principio y final desde un primer momento, o se ha ido desarrollando a partir de cosas más pequeñas conforme pasaba el tiempo?

Había un esquema básico de lo que quería hacer, con un principio y un final. De hecho, esa es mi manera de trabajar. Pero pasa que a veces te cuesta llegar al final que te habías planteado. Cuando ya había tirada la toalla, y había dado por acabada la novela con un final seguramente menos interesante y rico del que había previsto en un inicio, el editor, Ricard Peris, me animó darle una vuelta a la historia y encontrar aquel final. Y apareció. Fue muy emocionante.

  • ¿Tú te ves cómo Néstor en lo que a personalidad de refiere? ¿Podrías decir que algunas de sus conductas son extraídas de experiencias propias? (Eso de escribir a la madrugada, de tener a todas horas unos personajes en la cabeza…)

Como estoy hablando del proceso de creación hay muchas cosas que son así, que me pasan de verdad, como las que citas. Pero Néstor es una idealización, el adolescente que me habría gustado ser: yo no jugaba bien a fútbol y no era tan apuesto como Néstor. La literatura te permite estas cosas.

  • ¿E Irina? ¿Ese personaje de dónde aparece? ¿Tú realmente llegaste a imaginar una historia sobre su verdadero pasado?

Físicamente, del personaje de Sansa Stark, de la serie A game of trhones: una chica con una belleza muy particular, muy eslava, que hace el papel de princesa. Eso tiene relación con la historia de Irina. Lo que no recuerdo es cómo se me ocurrió la historia de Irina, la parte rusa de la novela.

  • Néstor piensa que escribir sobre un tema puede ayudar a cerrar heridas más que a mantenerlas abiertas. Yo diría que sí. ¿Pero tú también lo piensas realmente?

No estoy seguro de eso, es más bien una licencia literaria, un pensamiento del personaje. Escribir puede abrir heridas. O cerrarlas. Depende.

  • ¿Qué les dirías a las personas que vayan a leer tu libro?

A los jóvenes, que se acerquen sin prejuicios y sin apriorismos sobre lo que van a encontrar. Y a los mayores, más aún. La etiqueta “juvenil” para una obra literaria puede ser muy estrecha. Lo que hace de Irina una novela iniciática es la edad de los personajes. A partir de aquí, a jugar.

One thought on “Xavier Aliaga

  • Mil gràcies Xavier, ha sigut un plaer comptar amb tu i llegir el teu llibre. Ara espere poder llegir “Vides desafinades” i seguir en conctacte amb tu i amb el teu treball. Una abraçada molt forta i enhorabona.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *